 |
| Fotografies: Ken Goddard |
Arribar a Maldà havent passat per l'autovia em fa l'efecte duna baixad'a de revolucions. El cotxe baixa la velocitat i tu també. El pots veure ben aviat venint des de Belianes, dalt del turó, esperant... No voldria caure en el tòpic que idealitza els pobles i els descriu com espais de calma i gairebé de connexió espiritual, idíl·lics, plens d'innocència i primitivisme. No és això, és la vida que transcorre amb més silenci, amb el soroll dels teus passos al carrer en un entorn sonor en el que qualsevol moviment de prop es pot percebre (i no cal pagar buscar el parquímetre). Però aquesta vida que passa, va fent i “els temps moderns” no han estat bons pels petits pobles com Maldà. S'enfronten al despoblament , a l'envelliment de la població i en un futur més o menys proper, a l'abandonament.
El Bar Centro es troba dins d'un edifici de factura modernista, amb sostres alts i finestres de porticons. Acull a més a més de l'oferta de bar i gastronòmica, exposicions d'art, conferències, presentacions de llibres i la biblioteca de la dona escriptora. Les prestatgeries del fons no poden encabir tots els llibres que repten per la paret del costat buscant el seu espai. Els mobles i propostes decoratives confeccionats amb materials reciclats, plantes...ens expliquen que hi ha vida i cura en aquest lloc.
La Nadia Tolsà , que havia nascut i viscut a Lleida, va assumir el 2015 la gestió d'aquest bar que en un poble de 217 habitants, semblava una empresa aparentment insostenible. Un espai que no tenia res a veure amb el que és ara, la mostra d'una evolució no només estètica sinó de manera de fer i de veure el seu negoci en un poble petit. La Nàdia, amb les idees clares, una visió feminista i reivindicativa, hi segueix el seu camí com a restauradora i com a activista. Creu que no es poden deixar morir els pobles, però per això calen accions concretes que els despertin tot transformant-los en espais de vida atractius. Està al capdavant i al costat de moltes iniciatives que promouen el repoblament i és regidora de l'Ajuntament. No tot val en aquest procès, han de ser àmbits transformadors i transformables, en evolució, amb reflexió sobre el que s'hi fa. Estimar el teu poble pot ser obrir-lo al que ve de nou sense menysprear el que ja hi ha.
Quin tipus de clientela teniu al bar?
Nosaltres som un local social,és a dir, el punt neuràlgic del poble. Als matins acut la gent del poble. Estan com a molt diferenciades les hores. A les set i mitja venen tots els homes, la taula llarga és per ells, històricament ha sigut així. Ara ja han marxat tots (a l'hora que fem l'entrevista). Cap allà a les vuit arriben les dones i es posen a la taula rodona. És la típica imatge: els homes ocupen molt més espai, les dones fan més soroll, però és allò més rodonet, més a propet, com fent xarxa al costat del foc, xerrant. A nivell social, antropològic, és curiós de veure aquesta imatge que passa cada dia tots els dies de l'any. A les nou arriba el pa i és com el gran “evento”. El pastisser reparteix el pa a cadascú, és el moment mes important del dia al bar. Això a nivell dels que venen del poble.
Al llarg del dia van passant sobretot homes, pagesos o tal, a fer un caferet, alguna cerveseta. Després ve molta gent de fora, dels pobles del voltant, treballadors que estan ocasionalment per aquí o visitants que estan fent una ruta turística per la zona i llavors cauen per aquí. Però bàsicament és un perfil d'home, d'edat avançada. Està començant a canviar, en els últims anys apareixen més dones, algunes venen a dinar, però és una franja en la que bàsicament hi ha homes.
Quan jo era joveneta vivia en un poble petit i entrar al bar era una aventura. Estava ple d'homes i es giraven tots en bloc. El bar ha estat per tradició territori masculí?
Totalment cert, tot i que en els últims anys ha quallat més aquest grup de dones del poble. Els homes tenien més tradició de jugar a la botifarra o al parxís desprès de dinar...Cada vegada queden menys homes d'aquests. Abans ocupaven dues o tres taules, que reservàvem sempre, eren sagrades aquestes taules per a ells pel tema del joc i eren purament home. S'han mort la majoria, només en queden tres o quatre i quasi no venen, costa, estan a la residència...
Si que és cert, que a primera hora, quan hi ha bàsicament gent del poble, si entra algú desconegut, es fàcil que es giri tothom. En els últims anys ve molta gent de fora i llavors és més habitual trobar gent que és forana, i ja no se'ns fa tant estrany.
El paper de la dona sempre ha estat per tradició el de cuidadora. L'ecofeminisme posa l'accent en una reconstrucció social més humanitzada, posant en valor aquest rol. Penses que el bar pot ser un espai de cura?. A nivell gastronòmic, social, cultural...
Jo crec que aquest bar és un espai de cura al cent per cent. Nosaltres utilitzem els valors feministes des del minut zero i impregnen absolutament qualsevol acció que passi dins del bar. Òbviament, tenim contradiccions, la caguem mil vegades, però l'objectiu final és un espai feminista. Estem en aquest camí
Les cures són importants, començant des dels nostres propis treballadors, la forma com ens organitzem i com organitzem aquesta xarxa de treball a dins, que és cooperativista i feminista. Això es veu reflectit en el tema de la dignificació dels salari. Som hostaleria i aquí no tenim gent en B. O sigui, unes coses que ens van en contra a nivell econòmic, segur. És bonic de cara a la galeria, tot “regulado y dignificado”. No et diré que ho estem aconseguint, però ho estem intentant,
En el tema dels horaris, som flexibles, posem la vida al centre. Mirem quines són les necessitats de cadascuna i ens anem adaptant en grup segons les necessitats individuals. Això ens facilita mogollón la vida. Si tu ara ens dius: mira, que la meva filla fa natació els dimecres, ens organitzarem perquè tu l'hi puguis portar. Si tu ara t'has comprat una casa, necessites fer més hores perquè has de pagar una hipoteca del copón, ens adaptem a fer menys hores per a que tu en pugis fer més, i així ens anem adaptant entre totes. El tema de les cures a nivell intern és molt important i ens funciona molt bé.
En relació als usuaris, el mateix. Tenim una oferta gastronòmica que intenta al màxim que el producte sigui ecològic i de proximitat. Amb això creiem que també estem fent cures perquè consumim i invertim els nostres diners en productores, en economia local i estem oferint i venent aquesta idea als nostres clients. Amb això fem educació d'alguna manera i estem oferint un producte de qualitat.
A nivell social, el mateix, ens hem trobat sense voler donant resposta a situacions on l'administració no està arribant, ja sigui acompanyament de persones immigrants, a persones violentades per raça o per gènere... Bé,” infinidad de cosas”. Sense voler som una finestreta al mon, llavors aquí la gent sent que pot rebre resposta i això està passant.
Llavors a nivell cultural, intentem donar resposta a la ruralitat, creiem molt fermament que la cultura també és rural i hi hem de poder accedir. Que per no estar en una urbs, en un gran centre urbà hem d'estar excloses d'aquesta possibilitat i tenim una programació cultural extensa perquè creiem que es la nostra obligació. Disposem aquest espai, aquesta finestrera que som al món, pensem que d'alguna forma és una obligació dinamitzar el territori, fer una oferta cultural amb música, artistes, la biblioteca de la dona escriptura, organització de xerrades i presentacions de llibres.
Al món rural, la independència econòmica de les dones pot ser transformadora?
Qualsevol independència que assoleixi la dona és transformadora perquè venim d'un patriarcat que ens ha oprimit massa segles i qualsevol independència que adquirim a nivell neorural com a dones crec és transformador i l'econòmica és molt, molt important.
El que de vegades genera genera confusió és que ser independent econòmicament o de qualsevol altra manera (emocionalment, psicològicament...) no vol dir exclosa, no vol dir aïllada., no vol dir individualista perquè tu igualment tens la teva xarxa per qualsevol cosa. A nivell, econòmic a nivell social, familiar... sempre tens la teva xarxa, però et dona certa independència que t'empodera i et dona llibertat. Al final el que ens està faltant a les dones són llibertats i totes les independències que puguem aconseguir ens les faciliten.
 |
| Ken Goddard |
Quins et sembla que han de ser els canvis que farien possible la recuperació dels micropobles des del punt de vista social, cultural...i en perspectiva de gènere?
Si entenguéssim el feminisme o l'ecofeminisme com a manera de fer, crec que aquesta seria la solució, però bé, anant-ho desgranant, crec que a les ruralitats i als micropobles és on és més possible l'anticapitalisme. Si entenem que el gran problema és el capitalisme, crec que a la ruralitat és on pot ser mes fàcil lluitar-hi perquè entenc que les lògiques que l'acompanyen poden arribar a ser més diferents que les de la ciutat
Hi ha un problema que és el de l'habitatge que seria el primer que hauríem de solucionar per a poder transformar-nos com a societat i sostindre'ns com a micropobles rurals. En aquest tema crec que tenim poc a fer. Hi ha certa necessitat de gent que migraria de les ciutats a lo rural i això està sent molt difícil pel tema de l'habitatge. Ens està complicant les ruralitats. Si no hi ha habitatge, és una cadena, no hi ha gent i no ve gent nova. Si no ve gent nova, les escoles tanquen, si ens tanquen les escoles també tanquen les botigues, també es tanquen els bars, també es tanquen els caps, deixen de posar transports públics. A mesura que van caient serveis públics, un cau darrere de l'altre, es una cadena i llavors perds la gent. Qui vol anar a un poble que no està ben connectat per transport, que no te cap oferta gastronòmica cultural ni d'oci? Qui vol anar a un poble que no te ni escola?
Si no hi ha vivenda, la resta es complica. Si no hi ha feina podem tenir un vehicle o un transport públic que ens pot apropar on la tinguem però si no ha habitatge, no hi ha manera. Sense la voluntat política de transformar-ho serà molt difícil. Se del cert que hi ha tota una lluita en aquest tema, hi ha moltes iniciatives a nivell de base i a a nivell social que ho estan activant.
Hi ha la qüestió de l'afecció a les cases. A les famílies els agrada tornar i recordar, però bé, al final si no l'has de fer servir aquella casa, dona possibilitat als altres. Hi ha molta gent que necessita casa, interessada en comprar, molta, moltíssima. Realment és un problema, no es troben cases de lloguer ni de venta i el que es troba està molt fet malmès perquè ningú hi va, fa molts anys que està descuidada i una casa buida només es deteriora.
Iniciatives com la vostra poden ser un incentiu per atreure nous habitants al poble?
Jo crec que si, que és un reclam . Hi ha persones que volen fer un canvi a la seva vida, anar a lo rural i els és igual on perquè no tenen una xarxa encara creada. Mal que mal triaran un lloc on passin coses. Quan nosaltres vam agafar el bar al poble érem 217 persones i a dia d'avui som 240. Hi ha hagut un creixement i del sé del cert, perquè hi ha gent de la que ha vingut que m'ho ha manifestat, que mal que mal per anar a qualsevol altre poble, venen a aquest perquè aquí hi passen coses.
Molta d'aquesta gent que vingut ha passat a treballar per aquí pel bar perquè es una bona opció d'acollida. Que no és a jornada complerta? Mitja jornada o el que sigui, et pot ajudar a mantindre't mentre tu vas buscant feina de lo teu, vas generant el teu projecte laboral o vas iniciant el teu projecte de vida. Es cert que això ha passat molt, hi hagut força gent nova que ha vingut gràcies al bar. Queda com a lleig que ho digui jo però així ho han manifestat elles mateixes.
I la cosa molt bona que té aquest poble: un sector important de la població de gent molt oberta, que això costa molt que passi. Segurament són persones que han hagut de migrar o els seus fills, ja sigui dins de Catalunya o d'altres països, però entenen aquesta necessitat d'abraçar el nouvingut. Això es nota i genera xarxa i tal. A mi m'agrada especialment aquest fenomen antropològic que està passant a Maldà. Ens hem trobat molta gent nouvinguda, que ja fa molts anys que estem aquí i que tenim ganes de sumar pel poble. No hi ha una intencionalitat de xoc, de confrontació amb el que ja hi ha. No al contrari, acollim el que ja hi havia, el que ja hi ha i el que hi ha d'haver de cara al futur perquè som de la idea de que fas coses o “esto se muere”. Llavors m'agrada especialment aquesta xarxa que s'ha generat de gent nova que s'ha barrejat amb gent d'aquí receptiva, amb la mentalitat, amb amplitud de mires, bona voluntat i ganes de canviar el món cap a bé.
 |
| Ken Goddard |
El més difícil ha estat dignificar el llocs de treball. Quan nosaltres vam començar aquí jo cobrava vint euros al dia, facturava noranta euros quan anava bé, saps? Era un puto desastre agafar el bar, però ja ho tenia bé perquè era un espai de criança, podia portar els meus fills, dinàvem aquí tots junts amb la família...Era un espai molt campechano, no m'havia de moure...
A mesura que vam anar a integrant gent que no era de la família, perquè això va començar sent completament familiar, no els pot dir: “vente a trabajar por 20 euros”. Aquí ja vam començar a dignificar la cosa. Els treballadors tenien el seu sou i vacances. A la que nosaltres ens vam dir: estaria bé tenir vacances (pagades), ho necessitaria, ens vam començar a dignificar nosaltres mateixes. Primer doncs això, tenint vacances. Després vam mirar de cobrar el sou que tocava per ser cambrera, que no es un gran sou, però millor que cobrar vint euros al dia, I així vam començar a dignificar-nos nosaltres mateixes i els nostres treballadors.
Va arribar un moment en que això va donar un salt impressionant després de sortir en un programa de tv3 que es diu joc de cartes. Vam passar de ser 4 treballadors a 11 d'un dia per l'altre. Va estar molt bé perquè vam créixer moltíssim a nivell professional, a nivell personal i en tots els nivells. Va ser molt divertit, “bla bla bla”, però ens va agafar d'imprevist total, sense tenir coneixements, cap ni un ,de comptabilitat, de recursos humans, de res. Ho anàvem trampejant i això es va convertir en una cosa difícil.
Va arribar el covid i a partir d'aquí, un desastre financer. Era un projecte que funcionava molt, era molt atractiu...però a nivell de tresoreria un desastre. Llavors havíem de fer fora gent si o si perquè no sortien els números, però no volíem fer fora ningú, tothom necessitava la feina. Llavors ens vam embarcar en una aventura que consisteix en lligar-nos amb l'administració i transformar-nos en cooperativa. Paral·lelament a tot això, somiar en gran i fer projectes que no només fessin incidència aquí al poble sinó també a nivell territorial. Vam començar projectes molt chulos a nivell d'habitatge, de cultura, de gastronomia, de defensa del territori. Projectes molt grans i que ens
vinculaven a altres entitats de vessant solidària i amb els que encara estem endinsats.
El tema és que quan tu desvies la teva mirada del petit projecte que estàs tenint aquí, petit però amb molta moguda, cap a un altre perquè saps que això serà més rentable i t'ajudarà a sostenir-lo, estàs abandonant d'alguna forma això. T'has de posar en una altra cosa perquè realment ho necessites. Llavors “ empezó el desatre”i es comença a desorganitzar aquest lloc, hi ha manca de lideratge. No estàs al 100 per 100, estàs mig aquí, mig allà. Només fas que respondre reclams administratius per donar resposta a tot i t'embargues en una moguda sense sentit. Això es el que m'ha passat a mi. De sobte em veig sostenint una estructura de cooperativa en la que un projecte, aquest que és del bar restaurant local cultural, que ja tela marinera a nivell de recursos humans la feinada que et dona i de comptabilitat, coordinació, gestió, de tot. I a més a més has de donar resposta a aquells tràmits administratius, que son aquelles subvencions i ajudes que poder sostenir-ho tot. Llavors aquí jo he perdut el focus.
Alguna cosa més que creguis que m'hagi deixat?
Jo crec que el més important és entendre que formem part del tot. Projectes aïllats per mi no tenen sentit. Qualsevol cosa que es crei, per exemple una lleteria, cobra sentit quan s'entén que forma part del tot, quan aconsegueix lligar-se amb les altres entitats que hi ha a la zona o socialment està enxarxat. Si no és així, crec que és un bolet, que te poca opció de transformació. La transformació es dona realment quan hi ha incidència al territori. Això és l'important si volem transformar de veritat
Si poso en valor l'Hort de Cala Cistellera de Juneda, la cuina que fa l'Albert de la casa (em refereixo al Centro la Vida, no a mi Nadia Tolsà, sinó jo com a projecte), si estic defensant el gelat Gebrat perquè són economia local i treballen amb producte de proximitat, si estic defensant tres cadires, Ponent Coopera o la Cooperativa d'habitatge l'Era del Mussol, és perquè posen el focus al cooperativisme i així si que estem transformat.
Si jo estic amb meu bar oferint cafè i “chachi piruli” o jo un faig concert i ja i m'ho passo molt bé i crec que estic oferint cultura i ja , no te sentit. El té quan estic apostant per un cantautor de la zona perquè parla de temes com el feminisme. Cobra sentit quan tu polititzes al final el teu projecte, quan estàs entenent i prens consciència de que tot és política al final i que qualsevol decisió que prens dins el teu negoci es política. Llavors si que fas transformació.
 |
| Ken Goddard |
Per saber més de la Nadia:
Bussejadores no és vol identificar amb cap "credo" ni ideologia, però respecta, escolat i acull totes les veus que hi són presents.
No es pot emprar el reportatge o part de seu contingut sense citar-ne la procedència i la referència.