Dues veus

el dia

 Testimonis dels bombardejos d'Agramunt i Claravalls durant la Guerra Civil Espanyola


Sempre hi ha una primera vegada per tot. Per veure caure bombes, si tens la mala sort de viure en un lloc en guerra, també. Entre els anys 1936 i 1939 Catalunya patí, com la resta de l'estat Espanyol, una guerra civil. La població es va trobar enmig d'una situació que no havia creat ni buscat i malauradament, es normalitzà la possibilitat de que es donessin fets violents, situacions de por, d'alerta, d'incertesa... La canalla s'ho miraven amb aquells ulls de descoberta, sense adonar-se, molts cops, de la tragèdia que els tocava viure. En aquest article es recull el testimoni de les que llavors eren dues nenes, la Concepció i la Maria, que ens descriuen com va ser el primer bombardeig als seus pobles i els fets que el van seguir. Hi ha una breu contextualització històrica feta només amb la intenció d'aportar un marc temporal i geogràfic.

La revolta militar contra el govern republicà s'inicià al sud, des d'on les tropes provinents del nord d'Àfrica es traslladaren cap a la península. Començà l'avanç pel territori espanyol mentre es tancava i ampliava la zona de domini. S'establí un front, una línia divisòria entre els dos bàndols tot empenyent la zona de domini republicà en direcció a Catalunya. S'inicià una ofensiva d'intensos bombardejos per part dels revoltats, equipats amb una important flota d'avions alemanys i italians. L'objectiu era debilitar l'enemic dins del seu propi territori destruint els polvorins i els magatzems de combustibles i de menjar. Per primer cop en la història mundial, el conflicte es desenvolupa més enllà del front i afecta directament la població civil. El 3 d'abril de 1938 Lleida caigué en mans de les tropes dels insurgents i s'establí la línia del riu Segre com a frontera (el front també quedà delimitat pels rius Noguera Pallaresa i Ebre). El dia 5 d'aquest mes, a dos quarts d'onze, començaren a caure bombes sobre Tàrrega, Anglesola, Agramunt, Claravalls, Vilagrassa i Artesa de Segre. Va ser el primer atac en aquesta zona , però el van seguir altres. La població anà fugint a altres localitats o a les cabanes del voltant del pobles.

La Concepció Pallarés va nèixer l'any 1927 a Claravalls i la Maria Barril l'any 1929 a Agramunt. Eren dues nenes quan hi va haver aquest primer bombardeig, però el recorden amb tots els detalls, descriuen amb precisió cada moment, fins i tot les converses que van sentir, el que els van dir i qui va morir. “Se sabia de la guerra, en parlaven molt a l'escola”. De fet, no feien res més que parlar-ne, explica la Concepció. Estaven avisats de que es podria produir i es van preparar alguns refugis. A la canalla se'ls va posar una fusteta penjada al coll lligada amb una corda i tenien manat que en cas de bombardeig se l'havien de posar a la boca. Serviria per a que no quedés tancada del tot i no se'ls rebentessin els timpans de l'oïda pel soroll de les bombes. Suposo que com tot, fins que no passa no es té la certesa de que pot passar i es normalitzaven les rutines, com el pas de la famosa pava, l'avió de reconeixement del bàndol franquista que també podia precedir els bombarders.

“Quan venia la pava: -Ve la pava, ve la pava, ve la pava.

Com que venia cada dia, que voltava, donava tombs però després devien tirar la bomba a un altre lloc”

Concepció

La Concepció i la Maria es van conèixer a la residència però sense saber-ho havien compartit “aquella primera vegada”, el seu primer bombardeig. Puc quedar amb elles gràcies a la filla de la Concepció que fa les gestions per a que les pugui entrevistar a la residència Mas Vell d'Agramunt. Ens han reservat una sala on hi trobo també la Maria que s'ha afegit perquè recorda moltes coses. I tant si en recorda, totes dues en recorden moltes. Tenen alguns problemes de mobilitat, però una mirada lúcida i vivaç, vitalitat i molt bona memòria. Sabien el motiu de l'entrevista i estaven preparades per recordar, tot i que em deien que segurament, s'havien deixat moltes coses.

“ Això sí, i bueno. Jo de començament de guerra tinc aquell dia, no se, aquell dia. Estàvem allí en aquell col·legi amb grans vidrieres. Tot era parlar ja no fèiem res llavors al cole, només parlàvem de la guerra i tot estava esvalotat una mica.

I llavors van dir : goita, se sent avions, se sent avions. Goita la pava deu ser. Com la pava? I llavors ja venien tres avions, anaven tres així, tres així i tres així (en formació). Nou, eh? I llavors, patapoom! i ja se sentia una bomba. Llavors: -correu tots!

El mestre: -sortiu cap a fora, sortiu cap a fora. Aplanats, aplanats, no us aixequeu, aneu aplanats per aquí ( perquè allí feia com una mica de costa ) per allí, anem tots.

Però després d'un cop un altre, després un altre...Seguíem al mestre, però al final ens dir: - ui xiquetes aneu cap allà on pugeu, perquè això...

Be, el vam seguir una mica, una estoneta amb ell, cap allà on anava ell anàvem nosaltres. Aplaneu-vos, aplaneu-vos, aquí a sota les parets. Al final cada un va anar cap a casa seva i jo vaig anar cap a casa meva perquè la sortida del darrere de la casa, donava allí al carrer del col·legi. Jo vaig anar a córrer per allí al darrere per veure si trobava la mare. I si, la mare pobreta sortia a buscar-me a i ens vam trobar allí a la porta i jo vaig anar amb ella

Tot un esvalot i bomba i bomba que bomba, perquè a més a més de les bombes, va explotar el polvorí de Tàrrega

I mira ja llavors ja el pare, tothom cap a casa, tothom ja sortíem de casa, la gent ja no sabien on anar”

(Concepció)



L'ordre del bombardeig preveia l'atac de set objectius a Tàrrega: tres dipòsits de municions, dos dipòsits d'intendència i un dipòsits de carburant. Es van llençar 3 projectils, dels quals només un va encertar el lloc: el dipòsit de municions que hi havia al costat de l'estació del ferrocarril.

“Aqui Gramunt estava jugant a pilota amb un nen pa carrer i llavors vam sentir un avió. Un avio!. Aparegué la pava.

Tant aviat vam veure l'avió com ja vam veure aquí al campanar que ja tiraven bombes i al carrer aquell que erem nosaltres, a una casa també hi van tirar una bomba.

Quan vam veure que tiraven les bombes, vaig anar a buscar la mama. On anirem? I llavors amb la mama vam marxar i ens vam posar a la cuneta de la carretera. Que ja hi havia gent a la cuneta. Hi havia una dona que venia de l'hort amb una cistella de cols i també ,pobra dona, es va posar allí. Tots,tots, ajaguts allà.

Jo a l'escanxarra de la mama ajaguda amb lo bastó a la boca (el portàvem sempre penjat, sempre)

Va para un moment i ens vam moure d'aquí i ens vam posar allà. Jo dic: -mama goita, aquí hi ha una dona morta. A les meves cames hi havia una dona, aquella de les cols, que portava les cols en una cistella. Un forat al cap...I la mama: -no te la miris, no te la miris, va corre, camina, tira.

Pues la primera mort que vaig veure va ser aquella pobra dona. No sabíem qui era. Després ja vam saber. Ho vam preguntar i van dir: -si,era fulana. Ja la coneixíem , ja. Portava una cistelleta i pobra, ajaguda així.

I vam marxar d'aquí i mos vam posar allà perquè tornaven a vindre...Altra vegada a bombardejar.

Com que van parar vam marxar amb la mama. No sabíem on anàvem, buscaven la padrina. No la trobàvem, i vam marxar, vam marxar canal amunt, canal amunt. I vam trobar un d'aquí Gramunt i li diu a la mare:

-Ramona,!

Diu:-mane..?

-Saps que ?Han matat lo Combido!

-Què dius?, lo Paulino han matat?

Un germa seu de la mama.

Jo: -Marxem, marxem. Va marxem, marxem

I la mama, uns plors!

Vam marxar amunt, no sabíem on anàvem i no trobaven a ningú i mos van fer un tip...I al final quan ens vam tornar a girar ja ens vam adonar que era allí casa nostra.

Aquí hi va haver un espia perquè van anar al puesto que hi havia la gasolina. La gasolina era a vora les escoles,a l'església i al sindicat. Al sindicat en van matar tres o quatre d'homes

I el meu pare era xofer. Feia el darrer viatge de gasolina, la portava aquí dalt a Cervera. I ell es va amagar i va arrambar el camió encaixat i es mirava com bombardejaven Agramunt. I ell de la manera que va poder va marxar a deixar la gasolina.

I al sindicat van matar al menys tres o quatre homes, que si hi hagués sigut ell...també l'haurien matat perquè ....treballava allí. Hi havia la gasolina allí i això va ser un espia,un espia que...

A fer mal, a fer mal...

Per força, per força, perquè van anar a bombardejar al puesto que hi havia la gasolina. Al sindicat

La pava mirava a veure com estava la cosa

La pava, la pava!

Al final ens vam trobar amb el papa i la mama.

I on anirem? Nosaltres no teníem res, bé un camió però era del sindicat”

(Maria)

Després d'uns primer usos dels avions com armes de guerra a la Primera Guerra Mundial, és a Guerra Civil Espanyola, quan aquests prenen un paper determinant en les conflictes. S'especialitzen i diversifiquen, com ja hem vist, alguns eren de reconeixement i altres bombarders.

“Al llarg del conflicte l'aviació experimentà una especialització i diversificació: avions de caça;bombarders lleugers, d'assalt i de cooperació; bombarders pesats; bombarders en picat; avions d'escola o o entrenament, de transport...(...)

Catalunya va ser l'escenari d'una guerra on es van desplegar i van actuar avions, tàctiques i estratègies que s'assajaven per primera vegada”1

L'arribada de nombroses naus provinents d'Alemanya i Itàlia a les Illes Balears va permetre que des de ben al costat es poguessin enviar a Catalunya per causar estralls decisius. Al bàndol republicà també n'hi havia d'avions però en nombre molt inferior i amb una tecnologia menys avançada.

La situació dels objectius a bombardejar podia arribar de bandes diferents, una seria l'observació aèria directa o les informacions donades per les persones fugides de la zona. A més a més, a partir de l'agost de 1936 es crea al Sud de França, el SIFNE, Servicio de Información de la Frontera Nordeste de España, una organització que recollia tota la informació útil per als sublevats i que resultà molt efectiva, emprant mètodes com la infiltració d'agents.

Després d'aquest primer atac la família de la Concepció es va moure cap a un mas del costat del poble. En el cas de la Maria emprengueren un viatge amb un carro cap a Santpedor buscant un lloc on no bombardejaven, segons els havia informat el fill d'uns familiars que feia la mili al bàndol republicà en aquesta localitat.

“Tots els homes amb els carros i les mules i els matalassos, i tot el que podíem perquè marxàvem i no sabíem on anar. No sabíem on anar. I llavors nosaltres el pare menava una finca que hi havia unes cabanes , una caseta per animals. En aquella finca en un cap hi havia una caseta i a l'altre cap de la finca hi havia una cabana de volta, sap?

I en aquella cabana de volta ens posàvem allà tots amagats allà i a la caseta teníem els animals perquè vam marxar amb el carro. Mira vam anar cap allà, uns altres a un altre puesto...Tothom, tots, eh? Quasi tota la gent. Buscàvem refugi cap allà, cap allà...

A les nits el pare anava cap a casa a buscar el fato perquè allà teníem gallines, teníem conills, teníem ous, tot això i el meu para a la nit anava cap a casa a buscar i cap allà a les cabanes Bé, nosaltres encara els joves ens ho vam passar bé perquè allà ens vam quedar amb altres famílies que també vindre. Perquè tothom no sabia on anar, mira els un uns cap aquí els altres cap allà i van fer cap allí d'altres coneguts d'allí del poble.”

(Concepció)

“I anem allà, allà baix a vora els kips.. Allà als kips tenia una cabana, bé, un magatzem i allà estaven. El nen, tenia el tifus, bé un noi ja gran,un noi que tenia 15 anys tenia. Tenia els tifus2

i vam dir: -Què farem?

I llavors ells van dir: ens telefona el nen que fa la mili a Santpedor, soldat a Santpedor. Ens diu que pugem a Santpedor que allà no hi ha cap bombardeig, no hi ha res.

-Què farem? El nen està malalt

-Què farem? Pues marxar cap a Santpedor . Mira, jo tinc tanta cosa, jo tinc una altra... Pues mira vam posar el fato...

Però la meua padrina feia sopes. I la mama li deia: -per què en fas de sopes?

-Perquè si no tenim pa per al menos tindrem sopes.

I llavors un sac gros de sopes perquè poguéssim menjar.

-Què farem? Buscar un carro

Agafarem el fato i el posarem a baix del carro, al cul del carro

A baix, doncs vam posar lo menjar

I a dalt de tot van agafar un matalàs, amb aquell del tifus...a dalt de tot. I jo caminant amb ells. Jo caminava però em cansava. Llavorss em pujaven en un sarpat a dalt amb ell.

A a la nit gebrava. Vam anar a Sant Ramon i vam dir, vam picar

-Que mos voldríeu aquesta nit?

-Qui sou?

-Som de Agramunt que portem un noi que te tifus.

Mos van tancar la porta las morros!

Vam tirar unes cases més amunt, vam dir:- anem a un altre puesto, a veure. Vam tirar unes cases més amunt i vam tornar a picar.

Vam dir: - venim d'Agramunt però anem a Santpedor, però per questa nit, portem un nen que no està bé

Llavors van dir: - , per una nit, per una nit, dormiu

-Si, si,és una nit sola..

I llavors diu: -entreu i van entrar pro no li van dir que tenia els tifus, van dir que estava malalt.

Vam passar la nit allà i l'endemà al matí vam tornar a enganxar el carro i seguir fins a trobar Santpedor

I jo deia: -on de aquest poble? Es molt lluny?

(Maria).

Per la Concepció i la Maria, el seu món va canviar, tot allò segur i conegut trontollava. Seguien els adults sense saber ben bé l'abast del que els passava, encuriosides, expectants. Una cosa si que recorden especialment dels temps de després de la guerra:

“Viva Franco, allà on estiguessis, allà on fos...viva Franco!”(Maria)

“Havies de pagar una multa si no ho deies” (Concepció)

El periple de la Maria i la Concepció no es va acabar aquí, hi ha més material recollit. Queda pendent, doncs. Havíem acordat amb totes dues que hi tornaria per gravar allò que segurament anirien recordant després. La Maria, però, ja no m'ho podrà explicar, va morir pocs mesos després d'aquesta entrevista.

Per acabar, donar les gràcies a la la filla de la Concepció per organitzar la trobada, al personal de la residència Mas Vell i a la Concepció i a la Maria pel seu relat, per afegir les seves veus com a testimonis d'un conflicte que mai haurien d'haver viscut, com molts altres nens i nenes al món.




Fonts d'informació:


1D. Iñíguez. D. Gesalí, JP Casals. Sota les bombes. Els atacs aeris a Catalunya durant la Guerra Civil. Angle editorial. 2017. pàg 7

2El tifus és una malaltia contagiosa que històricament s'ha donat en els conflictes bèl.lics.


No es pot emprar aquest material sense citar-ne font i autoria. Si us ressonen i agraden algunes de les coses que s'hi expliquen o l'enfocament donat, estaré molt contenta, però agraïré que en cas de que l'useu, en citeu la procedència.

Núria Mallol